nebot

Per Juli Moreno Moreno

Josep Nebot i Pérez naixque en Vilarreal en 1853 i mori en 1914. Estudià Farmacia en Barcelona, encara que no eixercità com a farmaceutic puix la seua professio sería la d’Archiver en la Biblioteca de l’Universitat de Valencia, lloc que ocupà despres d’haver accedit al cos d’Archivers, bibliotecaris i arqueolecs. Descollà com investigador i escritor, d’entre les seues obres es poden citar: Les compañies (drama, premiat en els Jocs Florals que organisà Lo Rat Penat en 1885), “Plantas medicinales cuyo cultivo conviene adoptar en el Reino de Valencia” (Memoria premiada per l’Institut Medic Valencià en 1896), Apología del Dr. Jerónimo Virués (1897), “Catálogo de libros que componen la Biblioteca de la Facultat de Medicina de Valencia” (1898), Cándido García (historia novelesca, 1900) i Historias novelescas (colección de cuentos, 1900), a banda estaria la seua obra gramatologica i llingüistica composta per dos obres fonamentals: Apuntes para una gramática valenciana popular (1894) i Tratado de ortograíia clásica valenciana (1910). A tot lo qual s’haurien de sumar les seues colaboracions i articuls publicats en periodics i revistes, especialment entre 1895 i 1909, al voltant del tema que tant li preocupava: unificar l’ortografia valenciana i dotar d’una gramatica a la Llengua Valenciana.

Nebot es un d’aquells homens que conformen el moviment renaixentiste, moviment este que es traduï fonamentalment en l’aspecte cultural i per l’apreci a lo propi: llengua, historia i cultura valencianes, el qual es desenrollarà a cavall del canvi de segle (finals del XIX i principis del XX). El nostre personage sera un autodidacte en temes filologics, igual que Constanti Llombart en qui tenía depositades grans esperances per a solucionar el problema que generava l’anarquia ortografica en que es movien els escritors valencians del moment. En este sentit, i just un any abans de la mort de Llombart, publicà els Apuntes para una gramática valenciana popular en l’objecte de contribuir a posar solucio ad eixa situacio que considerava negativa, per no dir caotica, per al progrés de la llengua valenciana. La manca d’un criteri ortografic li preocupava prou abans de publicar la referida obra, com quedà tambe reflexat en l’articul “¿Quousque tandem?” publicat, en 1887, en Las Provincias, i reproduit precisament en l’obra citada. Comentava que la solucio per tal de conseguir un unic criteri ortografic va ser veu que clama en el desert, nomes escoltada en aquell moment per Constanti Llombart, que ya havia fet un intent de dotar a l’idioma valencià d’una Ortografia, treball este que publicà baix el titul de “Ensayo de Ortografía Lemosino-Valenciana” en la part introductoria del Diccionario Valenciano-Castellano de José Escrig y Martínez, edicio corregida i aumentada pel propi Llombart.

Enguany es celebra el centenari de la publicacio de la Ortografía valenciana clásica, i es un bon moment per a reparar en esta obra de Nebot i tambe en els seus Apuntes para una gramática valenciana popular, i per ad aixo nomes unes notes per a comentar estes obres que son eixe inici de codificacio, fet des de l’autoctonia i des de l’autonomia. Nebot per aço, i per defendre la singularitat de la Llengua Valenciana no ha escapat a les descalificacions dels unitaristes que treballen en eixe proces de negacio de la llengua propia, en un intent incomprensible d’uniformisar-la, per mig de l’assimilacio i l’absorcio llingüistica, al catala. No es d’estranyar que tambe Nebot moleste, i no es d’estranyar que se’l juge des del saber i coneiximents tecnics del segle XXI, sense tindre en conte l’atenuant de que el seu es un treball fet en escassea de mijos, pero abordat des de la serietat i el rigor, i sobre tot aplicant un criteri, segurament el mateix que mogue als classics valencians a deixar ben palés l’idioma en que escrivien les seues obres, el de reafirmar la singularitat de la Llengua Valenciana.

Sobre les seues obres uns breus comentaris:

a)Els Apuntes para una gramática valenciana popular (1894). Consta d’un prolec en el qual denuncia la situacio aludida i propon, com en l’articul “¿Quousque tandem?”, algunes solucions: Es fa referencia a la convocatoria d’un congrés filologic valencianiste, que mai es realisà, i veu com unica solucio davant l’irreconciliable divisio mantindre dos nivells, un correspondria als lletrats en una gramatica i l’atre als populistes –per cert els mes prolifics i llegits en els periodics satirics i en els sainets teatrals- en una atra gramatica diferent. La llengua culta considera que hi ha que construir-la, a no ser que es pretenga seguir escrivint i parlant com es feya quatre segles arrere o adoptar directament el catala lliterari com pretenen uns atres. En la “Gramatica” presenta propostes dubitatives i en ella destaquen a nivell ortografic els “Preliminares”, a on introduix l’alfabet valencià, aço es les diferents grafies; la “Parte Cuarta”, que es a on fa referencia a les recomanacions (normes) d’us de les diferents grafies; i el capitul V, molt extens, que dedica al verp i la conjugacio verbal.

Esta gramatica aborda tambe parts relatives al lexic, morfologia o sintaxis, i està feta sobre el model que li oferix la gramatica de la llengua castellana publicada per la RAE i te present, a l’hora de realisar el seu treball, les obres de Carles Ros, obres llatines, la citada Gramática de la RAE i les catalanes de Bofarull i Blanch.

b) La Ortografía valenciana clásica, prologada per Teodor Llorente i editada en 1910, es a on la seua proposta ortografica es fa definitiva. Propon l’us de la grafia ch, practicament com recomanen les modernes Normes d’El Puig, tambe ho fa respecte de g i j, desterrant els digrafs tg i tj per inutils, lo mateix que dira anys mes tart Fullana. La ny es l’unica grafia valida, es la forma classica en el nostre idioma, i no deu ser substituida per la ñ castellana com fan els escritors mes populistes. Regula perfectament l’us de la x, grafia conflictiva puix uns es decanten per conforme ho fa el castella i uns atres per com ho fa el catala, ajustant ell, el seu us a la fonetica valenciana.

Entre moltes polemiques en les quals es va vore immers destaquen les que mantingue en Mossen Antonia Maria Alcover, que no admetia moltes de les seues concepcions fonologiques i per supost no admetia divergencies ortografiques en el catala normatiu. Tambe mantingue alguna disputa un tant acalorada, alhora que raonada i “en un alt sentit patriotic” en el patrici castellonenc Gaetà Huguet Breva, en relacio a temes llingüistics, discussions que es publicaren baix l’epigraf “Notes valencianistes. Resposta feta a En Joseph Nebot per Gaetá Huguet” en la revista Ayer y Hoy , en les quals, referint-se a un articul anterior de Nebot sobre la llengua valenciana i la seua possible filiacio o acostament a unes atres llengües, Gaetà senyala que nomes accepta en la llengua llatina la consideracio de llengua mare, mentres que preconisa l’autoctonia i singularitat de la llengua valenciana; considera, a mes, la necessitat d’articular dos nivells alhora de recuperar la normalitat de l’us de la llengua valenciana (coincidix aci en Nebot), o de tindre present als classics i la llengua viva de les localitats valencianes alluntades de les grans arees urbanes –mes castellanisades- en el proces de codificacio que considera necessari, fins al punt de que ya parla de la creacio d’una academia de la llengua valenciana, per a acabar l’articul fent alguna cosideracio a nivell lexic i ortografic.

Si alguna cosa hem de criticar de Nebot es que gran part de la seua obra està escrita en castella, inclus les obres de tematica llingüistica, i sobretot eixa proposta d’una doble gramatica i inclus d’eixa possible tolerancia de fer convirue dos maneres d’escriure per a un mateix idioma. Pero no s’ha d’oblidar que tot aço podria entendre’s en un marc, el qual determinaria el propi temps i fer-ho pensant que en un periodo mes llarc que curt es podria decantar la situacio a favor d’una postura o d’una atra, i que fora en este cas una la triumfadora. Aço no va ocorrer, i el tema, si exceptuem les imposicions oficials actuals, encara està per resoldre. Hui existix encara, i a pesar de tot, un posicionament, que si be es mes o menys minoritari o està prop de lo residual per ad alguns, no per aixo està exent de coherencia i de rao en els criteris i normes que aplica per a l’escritura de la llengua, es tracta d’aquells escritors, entitats ipublicacions que seguixen les Normes Ortografiques d’El Puig.

Els qui seguim la Normativa d’El Puig per a escriure la Llengua Valenciana no podem mes que reconeixer en Nebot a un precedent i a l’iniciador d’un cami que arredonirà el filolec Lluïs Fullana i que es fara modern i concret, restablint la singularitat de la nostra llengua, en la codificacio feta per la Seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes de l’Academia de Cultura Valenciana en 1979.

1. Ayer y Hoy, nº 13, juliol de 1902, Castello, pp. 229 a 234

Anuncios